En Genís al Martínez Valero d'Elx, amb la Copa Federació. Segona entrevista en motiu del desè aniversari de la consecussió de la Copa Federació (any 2000). @rlekinats.com ha parlat amb Genís Garcia, que ens explica com ho va viure.
- Situem-nos: 7 de juny del 2000, estadi Martínez Valero d’Elx. Partit de tornada de la final de la Copa Federació. El partit d’anada el vam guanyar 2-0, però els alacantins surten pràcticament amb tot el seu primer equip (de Segona A). Com es presentava la tornada?
-> Doncs molt complicada. Sabíem que al Martínez Valero treurien tot l’arsenal i així va ser: Nino, Claudio, Alejo, Timpani,... Per a nosaltres els primers minuts de partit eren crucials. Si aguantàvem el 0 a la nostra porteria fins a la mitja part teníem molt guanyat. Tot i així, me’n recordo que als vestidors ningú va parlar que això ja ho teníem a tocar. L’Elx era superior a nosaltres i en qualsevol moment et podia capgirar l’eliminatòria.
- Parla’ns de les jugades ‘clau’ del partit: el penal comès per Basauri, que fallarien, el gol de Loinaz...
-> Com ja he explicat a l’anterior pregunta, el fet d’arribar amb empat a 0 al descans per a nosaltres ens va animar molt. Teníem el cap fred i davant d’uns jugadors de qualitat com tenia l’Elx en qüestió de minuts et podia remontar. I així va ser, dos gols quasi consecutius van fer igualar la eliminatòria. Al temps afegit, les forces anaven minvant i per a nosaltres arribar a la tanda de penals ja era molt. Però quan ni nosaltres ens ho esperàvem va arribar el gol de Mikel Loinaz i ja et pots imaginar l’eufòria. De totes maneres, ràpidament ens van marcar el tercer gol i tot i que n’havien de marcar un altre per guanyar la final, no va ser fins el xiulet final que no ens ho vam acabar de creure. El patiment pel llançament de penal a l’últim minut va ser enorme.
- Com es va viure la celebració acabat el partit?
- Una alegria enorme. Després de tants anys sense aconseguir un títol –encara que fos la menyspreuada Copa Federació- per a nosaltres, un equip jovenet, ens va fer molta il•lusió i sobretot, per la gent desplaçada a Elx i la gent que des de Sabadell seguia via ràdio el partit tot i ser un partit entre setmana.
- En aquell moment hereu conscients d’haver aconseguit la millor gesta des de l’últim ascens a Primera de la temporada 1985-86?
-> Doncs sí. Per això et dic que l’eufòria va ser immensa. I més pels jugadors que formàvem aquell equip nascuts a Sabadell: Titi, Gago, Antonio, jo mateix... Aconseguir aquest títol i poder oferir-lo a tota la gent de Sabadell –no acostumada gaire sovint a alegries- era una alegria descomunal per a tots nosaltres.
- I a nivell individual, esportivament parlant, si haguessis de fer un ‘rànking’, en quina posició situaries aquesta Copa?
-> Home, pensant en la història recent del CE Sabadell el qualificaria com un dels millors èxits.
- Han passat 10 anys i en Genís García ha passat dels terrenys de joc als despatxos. On pateixes més?
-> Ben bé als despatxos no. No m’agrada estar tancat en quatre parets. Prefereixo parlar amb la gent a peu de camp, atendre’ls a l’estadi però no tant de manera formal sinó com si dos amics quedessin per a fer un cafè. De totes maneres, ja et puc assegurar que des de la grada es pateix molt més que dins del camp.
- Per últim, evidentment no podíem deixar passar l’ocasió... i reconeixent que serem dolents: Si la temporada passada Gaizka Saizar, que va jugar amb nosaltres la final, va coincidir al Tenerife amb Nino, que la va jugar amb l’Elx, hi ha possibilitats que tornis a coincidir al Sabadell –encara que no sigui al terreny de joc-, amb Antonio Cañadas, que també va jugar la final amb l’Elx?
-> Et puc assegurar que ningú del club ha parlat amb Cañadas. Ell fins fa poc ho va poder corroborar en una entrevista que li va fer un mitjà de comunicació local i és veritat. L’Antonio va fer una última temporada excepcional i es va ficar l’afició a la butxaca per la seva empenta i pel seu orgull. És un gran jugador però ara de moment no ens hem plantejat el seu retorn.
- Moltes gràcies i molta sort!!!
- Situem-nos: 7 de juny del 2000, estadi Martínez Valero d’Elx. Partit de tornada de la final de la Copa Federació. El partit d’anada el vam guanyar 2-0, però els alacantins surten pràcticament amb tot el seu primer equip (de Segona A). Com es presentava la tornada?
-> Doncs molt complicada. Sabíem que al Martínez Valero treurien tot l’arsenal i així va ser: Nino, Claudio, Alejo, Timpani,... Per a nosaltres els primers minuts de partit eren crucials. Si aguantàvem el 0 a la nostra porteria fins a la mitja part teníem molt guanyat. Tot i així, me’n recordo que als vestidors ningú va parlar que això ja ho teníem a tocar. L’Elx era superior a nosaltres i en qualsevol moment et podia capgirar l’eliminatòria.
- Parla’ns de les jugades ‘clau’ del partit: el penal comès per Basauri, que fallarien, el gol de Loinaz...
-> Com ja he explicat a l’anterior pregunta, el fet d’arribar amb empat a 0 al descans per a nosaltres ens va animar molt. Teníem el cap fred i davant d’uns jugadors de qualitat com tenia l’Elx en qüestió de minuts et podia remontar. I així va ser, dos gols quasi consecutius van fer igualar la eliminatòria. Al temps afegit, les forces anaven minvant i per a nosaltres arribar a la tanda de penals ja era molt. Però quan ni nosaltres ens ho esperàvem va arribar el gol de Mikel Loinaz i ja et pots imaginar l’eufòria. De totes maneres, ràpidament ens van marcar el tercer gol i tot i que n’havien de marcar un altre per guanyar la final, no va ser fins el xiulet final que no ens ho vam acabar de creure. El patiment pel llançament de penal a l’últim minut va ser enorme.
- Com es va viure la celebració acabat el partit?
- Una alegria enorme. Després de tants anys sense aconseguir un títol –encara que fos la menyspreuada Copa Federació- per a nosaltres, un equip jovenet, ens va fer molta il•lusió i sobretot, per la gent desplaçada a Elx i la gent que des de Sabadell seguia via ràdio el partit tot i ser un partit entre setmana.
- En aquell moment hereu conscients d’haver aconseguit la millor gesta des de l’últim ascens a Primera de la temporada 1985-86?
-> Doncs sí. Per això et dic que l’eufòria va ser immensa. I més pels jugadors que formàvem aquell equip nascuts a Sabadell: Titi, Gago, Antonio, jo mateix... Aconseguir aquest títol i poder oferir-lo a tota la gent de Sabadell –no acostumada gaire sovint a alegries- era una alegria descomunal per a tots nosaltres.
- I a nivell individual, esportivament parlant, si haguessis de fer un ‘rànking’, en quina posició situaries aquesta Copa?
-> Home, pensant en la història recent del CE Sabadell el qualificaria com un dels millors èxits.
- Han passat 10 anys i en Genís García ha passat dels terrenys de joc als despatxos. On pateixes més?
-> Ben bé als despatxos no. No m’agrada estar tancat en quatre parets. Prefereixo parlar amb la gent a peu de camp, atendre’ls a l’estadi però no tant de manera formal sinó com si dos amics quedessin per a fer un cafè. De totes maneres, ja et puc assegurar que des de la grada es pateix molt més que dins del camp.
- Per últim, evidentment no podíem deixar passar l’ocasió... i reconeixent que serem dolents: Si la temporada passada Gaizka Saizar, que va jugar amb nosaltres la final, va coincidir al Tenerife amb Nino, que la va jugar amb l’Elx, hi ha possibilitats que tornis a coincidir al Sabadell –encara que no sigui al terreny de joc-, amb Antonio Cañadas, que també va jugar la final amb l’Elx?
-> Et puc assegurar que ningú del club ha parlat amb Cañadas. Ell fins fa poc ho va poder corroborar en una entrevista que li va fer un mitjà de comunicació local i és veritat. L’Antonio va fer una última temporada excepcional i es va ficar l’afició a la butxaca per la seva empenta i pel seu orgull. És un gran jugador però ara de moment no ens hem plantejat el seu retorn.
- Moltes gràcies i molta sort!!!
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada